No menyspreem les mans arrugades, cansades i dolorides de l’avi.-Mai no tornaré a mirar les meves mans de la mateixa manera.
L’avi, amb més de noranta anys, era assegut al banc del jardí.
No es movia, ni es va moure quan jo vaig seure al seu costat.
Amb el cap cot, mirava les seves mans.
-Com estàs, avi?
-Estic bé.
-Només volia saber això. He vist que estaves tanta estona mirant-te les mans
-T’has mirat alguna vegada les mans? Vull dir si te les has mirat de veritat.
Vaig mirar les meves mans. Intentava saber què volia dir-me.
-Mira les teves mans, pensa en com t’han servit durant aquests anys.
-Les meves, ara ja arrugades, seques i dèbils, m’han estat eines que he fet servir per agafar, aturar i abraçar la vida.
Aquestes mans han fet que pogués menjar, vestir-me. Quan era nen, la meva mare m’ensenyà a ajuntar-les tot pregant. Van lligar els cordons de les meves sab
ates. Han estat brutes, pelades, aspres, inflades i pintades.
Tremolaren quan vaig agafar per primer cop el meu primer fill.
Portaren el meu anell de casament, per dir a tothom que estava casat i estimava algú amb bogeria.
Van tremolar quan vaig enterrar els meus pares i la meva esposa; i quan vaig acompanyar la meva
filla el dia del seu casament. Han estat enganxifoses i humides, seques i perfumades...
I fins avui, quan quasi res del meu cos no funciona bé, les meves mans m’ajuden a aixecar-me i a
asseure’m,
i segueixen unint-se per pregar.
Aquestes mans són testimonis
de la bellesa i de l’aspror de la meva vida.
I són les que hauré de presentar,
buides o plenes, davant el meu Déu.
-Mai no tornaré a mirar les meves mans de la mateixa manera!
Tampoc puc mirar les mans de l’avi,
Déu les hi va estirar i se’l va emportar a casa.
Quan sento les meves mans adolorides o plenes de joia,
brutes o netes, dono gràcies per la vida i penso en l’avi.
L’avi, amb més de noranta anys, era assegut al banc del jardí.
No es movia, ni es va moure quan jo vaig seure al seu costat.
Amb el cap cot, mirava les seves mans.
-Com estàs, avi?
-Estic bé.
-Només volia saber això. He vist que estaves tanta estona mirant-te les mans
-T’has mirat alguna vegada les mans? Vull dir si te les has mirat de veritat.
Vaig mirar les meves mans. Intentava saber què volia dir-me.
-Mira les teves mans, pensa en com t’han servit durant aquests anys.
-Les meves, ara ja arrugades, seques i dèbils, m’han estat eines que he fet servir per agafar, aturar i abraçar la vida.
Aquestes mans han fet que pogués menjar, vestir-me. Quan era nen, la meva mare m’ensenyà a ajuntar-les tot pregant. Van lligar els cordons de les meves sab
ates. Han estat brutes, pelades, aspres, inflades i pintades.Tremolaren quan vaig agafar per primer cop el meu primer fill.
Portaren el meu anell de casament, per dir a tothom que estava casat i estimava algú amb bogeria.
Van tremolar quan vaig enterrar els meus pares i la meva esposa; i quan vaig acompanyar la meva
filla el dia del seu casament. Han estat enganxifoses i humides, seques i perfumades...I fins avui, quan quasi res del meu cos no funciona bé, les meves mans m’ajuden a aixecar-me i a
asseure’m,i segueixen unint-se per pregar.
Aquestes mans són testimonis
de la bellesa i de l’aspror de la meva vida.
I són les que hauré de presentar,
buides o plenes, davant el meu Déu.
-Mai no tornaré a mirar les meves mans de la mateixa manera!
Tampoc puc mirar les mans de l’avi,
Déu les hi va estirar i se’l va emportar a casa.
Quan sento les meves mans adolorides o plenes de joia,
brutes o netes, dono gràcies per la vida i penso en l’avi.
